A la primera postguerra, una colla d'intel·lectuals i prohoms catalans s'apleguen per formar una companyia d'elit de dansa tradicional: l'Esbart Verdaguer. Es tracta, en realitat, d'una eina peremptòria de resistència cultural en el clos ofegador del franquisme. La consigna: “Si no podem cantar en català, ballarem en català”. Papallones i roelles, reivindicació del controvertit Salvador Mel·lo, és la història verídica d'un lliurament forassenyat a l'art, però també és una reflexió sobre la vigència de la nostra cultura tradicional i els difícils viaranys de la posteritat.
