«Sento les veus de milers d'ombres. Sento les seves rialles: les rialles dels morts, i també les dels vius que tanmateix són tan lluny que només llancen ombres sobre els meus records. Hi ha moltes formes que no reconec. Se'm confonen en la ment, s'han deixatat amb altres formes i han configurat una massa amorfa tot i que pintoresca, d'on s'eleva a través de les estibes de temps passats una flaire intensíssima que em persegueix fins aquí: la flaire d'un lilà blanc. I uns sons obsessius em criden pel meu nom: per exemple, el grinyol del tramvia [...]. La meva Lwów! Meva, tot i que no hi vaig néixer, no us ho penséssiu pas! De càlculs minuciosos se'n desprèn que, comptat i debatut, vaig viure-hi divuit anys. No gaires, si tenim en compte que, amb raó o sense, soc considerat un lwowià de soca-rel.» A "La meva Lwów", llibre de memòries i retrat únic d'una època perduda, escrit el 1946 a Nova York, l'autor evoca amb una barreja singular d'humor i ironia els llocs i els habitants de la ciutat on va viure la infància i l'adolescència i on es va formar com a escriptor.