Els aforismes reunits a aquest recull són fruit del llenguatge. Generats a partir de l'acte voluntari d'empunyar el llapis i deixar-se travessar pel llenguatge poètic, escriptural, i per tots aquells pensaments que ens han precedit en forma de reflexions condensades; els quals conformen el corpus fragmentari d'una simfonia que mai no cessa de compondre's, que mai no es pot considerar conclosa. Simfonia que dona testimoni d'algunes de les infinites notes que conformen la banda sonora d'aquest món. No pretenen ser apotegmes ni ensenyaments; tampoc donar solucions, perquè en si mateixos estan constituïts de preguntes. Estan fets a destemps, o potser millor seria dir a contra-temps de l'actualitat, quan aquesta exigeix oferir receptes per a allò que ens afligeix, a base de píndoles remeieres aplicables segons l'ocasió. Es proposen ser nous, en la mesura que no responen a la novetat; si de cas reposen a la tradició dels qui ens han precedit en l'exercici de plantejar-se interrogants, per intentar traçar camins que obrin significats. Junts componen una associació d'idees que miren al futur, a l'hora d'internar-se per territoris que no sempre són els més explorats. I a la fi aquests aforismes procuren desplaçar el jo, el «soc ‘jo' qui ho diu», o el qui exposo «el ‘meu' pensament». Potser caldria, per tant, posar en qüestió el concepte d'autoria, si bé això no eximeix d'haver de signar.