«Fins que no s'ha pintat un gris, no s'és pintor» és una afirmació atribuïda a Cézanne i que a Peter Sloterdijk li serveix per fer-ne una de complementària: «Fins que no s'ha pensat el gris, no s'és filòsof». I aquest és el punt de partida d'aquest assaig de filosofia moral i política, però també d'estètica. El color gris, aparentment el to de la indiferència, del que és neutre o de la tebior, és el fil conductor per repensar la política, la història, la filosofia, les religions, l'art, la naturalesa i els efectes de la crisi climàtica, i formular una crítica radical de la contemporaneïtat.
Més enllà de la seva càrrega metafòrica com a indicador d'un estat d'ànim, de la burocratització generalitzada, de l'ambigüitat moral o de la meteorologia, el gris és el color de la mediocritat de l'època moderna.