I el cel ens va caure al damunt

El 31 de maig de 1938, cinc avions italians van deixar anar 60 bombes sobre Granollers: 226 civils morts, 19 d’elles infants, i prop d’un miler de ferits en poques hores. Sense sirenes, ni refugis, ni cap sospita prèvia; se sap que l’objectiu era la Central Elèctrica, però no la van tocar. A partir de testimonis enregistrats de l’arxiu de fonts orals, d’entrevistes amb d’altres encara vius, i de la documentació gràfica recuperada per l’Ajuntament, amb una seixantena de fonts en total, l’autor reconstrueix aquell episodi amb un grau de detall i de veritat implacable.

L’episodi del bombardeig no s’hi explica de manera aïllada, sinó amb un abans i una després, ben situat en el context de la Segona República i tota la seva efervescència o,més tard, al Front d’Aragó amb els granollerins mobilitzats.

Però tal vegada una de les cordes més interessants amb què l’autor relliga aquesta memòria és la diversitat dels testimonis, que inclouen granollerins anònims i d’altres de personalitats com Joan Triadú, mestre d’escola aquell any 38, o Paco Parellada, de la Fonda Europa –salvat del bombardeig com per miracle-. Hi té un pes enorme el factor imprevisible i en certa manera anàrquic dels fets, de tal manera que, amb la imaginació literària suficient per a ficcionar escenes i paraules, ens trobem amb un mosaic d’històries que avancen cap a finals dramàtics o finals de superació contra tot pronòstic; això allibera el lector del pes d’una successió de tragèdies, però alhora li permet incidir en el caràcter absurd i desesperant de l’atzar: salvat pels pèls, mort per pura coincidència, recuperat a l’últim moment, caigut per aquell detall circumstancial de conseqüències nefastes. 

I el cel ens va caure al damunt és una crònica precisa i devastadora que sobrepassa, de llarg, la història local d’una població determinada perquè té el valor històric, les característiques i el pes simbòlic de tragèdies que la connecten amb Gernika o amb Hiroshima i les fa universals.

Que la crònica documentada i completa ens arribi avui, el 2023, només demostra que vuit dècades de silenci gairebé ens deixen sense cap testimoni viu i que tots els esforços són pocs per rescatar els fets d’allà on dormen. Per això el llibre de Forns també és un homenatge a les víctimes i als supervivents: perquè escrivint-ne la història, siguin dits en veu alta tots els noms i siguin memòria viva.
La Montse Ventura, la nena de les trenes, es va morir fa un mes.

@La Salvatge Llibres, 2023